Josep Carner

Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.

En 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre d'altres revistes. Dirigí de fet Catalunya2 (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.
A principis de segle XX s'incorporà a La Veu de Catalunya, i hi escrigué fins al 1928. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.
Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.
Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya.

Obra poètica
Si es coneix Josep Carner com el príncep dels poetes és perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l'alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d'abandonament del català com a llengua de cultura l'havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l'Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l'obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVIII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d'humilitat franciscana i d'inconfessat escepticisme quant a la condició humana.