Joan Maragall

Neix a Barcelona el 10 d'octubre de l'any 1860, essent el quart fill i únic home d'una família de bona posició econòmica.
Quan acaba el batxillerat i en contra del desig del seu pare, va rebutjar incorporar-se a la indústria tèxtil familiar.
L'obra bàsica de Maragall està escrita en català, però també va escriure en castellà.
El 1881 guanya la Flor Natural en els Jocs Florals de Badalona amb una poesia titulada "Dins sa cambra" (Dins de la seva habitació).
L'any 1884 es va llicenciar en Dret, iniciant a partir d'aquí una crisi entre la seva vocació literària i la pressió de l'entorn familiar que li orientada cap a una vida més convencional segons els criteris de la burgesia.
L'any 1891 es casa amb Clara Noble, amb qui va tenir 13 fills.
A partir de 1892, Maragall desenvolupa una gran activitat com a impulsor de les noves corrents de modernitat. Això es manifesta en les seves col · laboracions en les revistes protagonistes del Modernisme - l'Avenç, Catalonia i Luz -, així com en el "Diario de Barcelona" i "La veu de Catalunya". També participa en els Jocs Florals, en les Festes Modernistes que Rusiñol organitza a Sitges i en diverses prestigioses tertúlies, com la de l'Ateneu Barcelonès del que va arribar a ser president.
L'any 1894 es presenta als Jocs Florals de Barcelona amb el poema "La sardana" guanyant la Englantina. A "Poesies", que publica l'any següent, es nota la seva vessant decadència, que també es veu reflectit en els poemes que presenta a les Festes Modernistes de Sitges i que més tard va superar, en part influenciat per la vitalitat de l'obra de Nietzche .
El 1904, es presenta novament als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia ensenyar, sent proclamat Mestre en Gai Saber, a més de guanyar la Flor Natural.
La pressió del noucentisme naixent, liderat per Eugeni d'Ors, l'obliga a fer una profunda reflexió, que acabarà després de la Setmana Tràgica amb un retorn a la posició combativa que manifestava en la seva joventut. Malgrat tot, es mostra autocrític procedint a una profunda revisió de la seva obra "Tria" criticada per Ors, de la que sortirà molt millorada fins al punt de provocar la rectificació d'Ors.
Maragall s'identificava amb un nacionalisme català tradicionalista i catòlic, proper a l'ideari de la Lliga Regionalista de Catalunya ", però mai no va voler entrar en política i va rebutjar les ofertes que li van fer Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó perquè es presentés a les eleccions de diputats a talls. Aquesta tendència conservadora, ben reflectida en el seu estil literari, fa que se li classifiqui dins d'un grup d'escriptors modernistes - Víctor Català, Prudenci Bertrana, Puig i Ferrater - que situen la seva obra en ambients tradicionals i rurals.
L'any 1906 va intervenir en el Congrés de la Llengua Catalana i posteriorment va ser membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
A conseqüència de la Setmana Tràgica, va adoptar una posició critica amb la burgesia catalana, per la responsabilitat que entenia que tenia en aquells fets. Aquesta postura es manifesta en la seva última obra "seqüències".
L'any 1910 va guanyar el premi Fastenrath en els Jocs Florals de Barcelona amb "Enllà" (Més enllà). L'any 1911, l'últim de la seva vida, va publicar - com ja avancem - "seqüències" en què manifesta una exaltació vitalista amb la que torna a posicions heterodoxes, suavitzades en anteriors escrits. En aquesta obra inclou el "Cant espiritual".
El seu treball com a traductor, és molt important. Traduir a autors grecs com Homer i Píndar, autors alemanys com Goethe, Novalis, Nietzche, Schiller, Reinick i Wagner i autors francesos com Daudet i Lamartine.
Joan Maragall mor a Barcelona el 20 de desembre de l'any 1911.

Solitud

SOLITUD

El pastor li diu que el matrimoni de la

Mila i en Maties no va bé. La Mila se'n

com una atracció quan està amb el pastor,

és a dir, que la Mila li comença a agradar

al pastor, comença a sentir un sentiment d'amor.

El pastor coneix perfectament la muntanya i com

la Mila sempre esta amb ell ultimament,

doncs li esplica historietes sobre la muntanya

i la Mila li parla de la seva infantesa.

La Mila sent que el pastor es un home

que té més seny que el seu marit, és a dir, el Matias. 

El pastor es presentat com un déu omniscient,

es un déu que li diu a la Mila el que esta bé

i el que esta malament.

Al final, Gaietà cau en la temptació de l'Ànima.

Si aquest pastor "creador", "elet", davant el qual

la Mila arriba a humiliar-se "fins a la pols de la terra"

era Maragall, als últims capítols de Solitud Víctor Català,

moderna i radical, ens diu que els temps han canviat.

Só

 Sóc la Joana i aquest es el meu blog

Hemeroteca de la Vanguardia desde 1881

Companys i companyes, en aquesta adreça e trobat un document molt important que parla del llibre de Solitud de Víctor Català.
També parla de les seves novel•les que va escriure en aquella època i lo que pensa ell.







http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1904/06/17/pagina-4/33379352/pdf.html?search=solitud

La Renaixença

Victor Català

Exvots

Preguntes de Solitud

1.Contrasta el caràcter , la manera de parla, la roba i l'ofici de l'Anima amb el pastor. Cap.2


2.Busca els trets " animals " del personatge del caçador en aquest capitol. La descripció de l'Anima pot fer-nos pensar en un marrà? Cap.5

El Montgrí de Victor Català

L'altra cara de la moneda de la visió planiana del Montgrí (un teló de fons, un punt de referència o un mirador) és la que en dóna Víctor Català (Caterina Albert i Paradís, filla de l'Escala), a la seva novel·la Solitud. De fet, Víctor Català utilitza el Montgrí i, especialment, l'ermita de Santa Caterina com a font d'inspiració i manipula el paisatge (també ho fa Pla, al servei d’uns altres objectius) per descriure l'evolució psicològica, la formació del caràcter de la Mila.

La novel·la és plena de referències a l'ermita i a la muntanya, aquí en recullo unes quantes cites en què podem retrobar el paisatge del Montgrí (el Llibre de la Festa Major 2005 de Torroella de Montgrí també ofereix un recull de cites que permeten identificar l'ermita de Santa Caterina en la novel·la Solitud amb motiu del centenari de la seva publicació). Abans, però, unes cites de Pla sobre Víctor Català, Solitud i el Montgrí, i una altra d’una entrevista a Caterina Albert, en què ella mateixa es refereix a la seva inspiració en l’ermita de Santa Caterina a l’hora d’escriure Solitud.

L'ermita de Sant Caterina

Torroella de Montgrí

Vocabulari

eremita
Persona que viu en un erm, ermità

exvot
Do fet a Crist, a la Mare de Déu o a un sant en compliment d'un vot o en record d'un benefici rebut, consistent en un objecte que hom penja a la paret o al sostre d'una capella o temple

Desè aniversari de la mort de la poeta

Fotografía de Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista, i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.

Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra^[1].

L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.

Obra

• Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977
• Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
• Terra de mai. València: El cingle, 1982
• Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
• La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
• Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985
• Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
• Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
• La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)
• Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999
• Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000
• Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
• El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003

Solitud

Solitud és una novel·la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons entre el març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel·la més coneguda de la seva autora. S'emmarca dins del modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya.

Tema

L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.

Víctor Català

El modernisme

El modernisme va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i al començament del segle XX. En art, tot i que a Catalunya té un sentit molt més ampli (vegeu modernisme català), va tenir incidència sobretot en l'arquitectura i les arts decoratives.

El modernisme es coneix a d'altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra),Tiffany (a EUA) Jugendstil (a Alemanya), Sezessionstil o Wiener Sezession (a Àustria), Style 1900, Style Noville, Florale, Stile Liberty (a Itàlia), Modernismo (a Espanya). Si bé existeix certa relació que els fa reconeixibles com a part del mateix corrent, en cada país el seu desenvolupament es va expressar amb característiques distintives.

D'acord amb Francisco Rico, la paraula «Modernisme» va ser un calc d'una tendència heterodoxa pel que fa al catolicisme tradicional, condemnada com modernisme per Lleó XIII i Pío X, i debatuda en les dues últimes dècades. Posteriorment va ser un calc despectiu del modern, fins que els modernistes la van adaptar com signe d'identitat.

Resum pàgina 12

A Àngel Guimerà va tirar més pel teatre modernista.
Després de fer La reina vella ( 1911) no va escriure obres durant 6 anys, perquè hi havia una crisis d'autors, d'empreses i de públic.
Quan Guimerà va tornar a escriure es va plantejar escriure sobre les coses que l'emboltaven. En aquella època Europa va començar en la Primera Guerra Mundial, i va escriure Jesús que torna (1917) on presenta les solucions que poden haver.
Guimerà també tenia una important activitat política, i a la narrativa.

Sintesi teatral entre romanticisme i realisme

Maria Rosa , Terra Baixa i La filla del mar formen una triologia valuosa, que es podria definir com el producte més acabat i personal del geni dramàtic de Guimerà.

exercici 52

Bases de Manresa

Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també anomenades Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 27 de març de 1892. El president i el secretari de l'assemblea foren Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba respectivament. La comissió encarregada de la redacció del document fou presidida per Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Les bases tenien certa inspiració en el model federal malgrat que, pel que feia referència a l'autogovern, bevien de les antigues constitucions catalanes prèvies a 1714.El poder central era organitzat segons la separació de poders, mentre el legislatiu estaria compartit entre el rei i una assemblea regional, l'executiu seria format per cinc ministeris o secretaries, el poder judicial per la seva banda hauria d'ésser un tribunal suprem regional.Del poder regional format per unes Corts reunides una vegada a l'any a diferents llocs del territori en sortiria un executiu format per cinc o set alts càrrecs que haurien d'exercir l'administració del país. El poder judicial restaria en l'antiga Audiència de Catalunya que seria restablerta. La oficialitat única de la llengua catalana i la condició de català com a clàusula obligatòria per l'exercici de la funció pública també hi eren considerades.

La Renaixença

És un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà(període anomenat genèricament Decadència).L'estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular fantasia i imaginació, idealisme, fe en les utopies. rebuig de les normes literàries clàssiques i exaltació de la llibertat artística (individualisme) recerca de les arrels, defensa de les llibertats nacionals. valoració de l'estat d'ànim i de la bondat natural de l'individu. Objectius La Renaixença s'identifica amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua. El programa de la Renaixença pretén, sobretot, la plena identificació entre llengua i pàtria.Perquè la burgesia acabi conscienciant-se, el moviment reivindica aquests punts: La descoberta i divulgació dels clàssics grecollatins i de tota la literatura de tradició oral La creació de la literatura catalana ( en qualsevol gènere), conduïda per una llengua normativitzada La creació d'institucions noves que empenyin la nova dinàmica literària (editorials, premsa…) i el reforçament de les institucions ja existents ( Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona…)

Els Jocs Florals

El moviment literari s'articula al voltant dels Jocs Florals. En aquest marc es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Els Jocs aglutinen participants d'ideologies contraposades. La majoria d'obres són d'escassa qualitat fins que aquest període es tanca amb el triomf d'Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer als Jocs Florals. Guimerà és considerat mestre en Gai Saber i Verdaguer obté el premi especial del jurat amb el poema L'Atlàntida.El sentiment de recuperació nacional no és només de les classes benestants sinó que també ho és de les classes obreres. Aquestes articulen una trama d'associacions culturals per tot el principat. Entre d'altres es fundaren l'Ateneu Català de la Classe Obrera a Barcelona l'any 1861 o l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera l'any 1863. S'inicià també la profusió de societats corals formades per obrers com la La Fraternitat fundada per Anselm Clavé l'any 1850. L'any 1867 hi havia 106 societat corals.Es consolida un públic que consumeix premsa en català. Coincidint amb la Restauració, l'objecte de la premsa en català ja no només serà la literatura sinó que també ho serà la política. Les revistes satíriques de petjada anticlerical tindran una gran repercussió com La Camapana de Gràcia.

Obres d'Àngel Guimerà al TNC.

* La filla del mar
* Maria Rosa
* En Pólvora

Del 1859 al 1862 estigué estudiant al Col·legi de St. Antoni, on va començar a fer poesia, convertida en passió gràcies als Escolapis Ramon i Vidales, i començà a tenir freqüents reunions amb intel·lectuals com Francesc Matheu, Pere Aldavert i Francesc Ubach.

A Barcelona, ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Va unir-se al el grup La Jove Catalunya i la revista La Gramalla, començant a publicar poemes com El rei i el conseller. El 1871 fundà la revista La Renaixensa (més endavant convertida en diari), de la qual va arribar a ser director durant tres anys. El seu primer premi consistí en un accèssit als Jocs Florals de la capital catalana pel poema Indíbil i Mandoni. En l'edició de 1876 va obtenir la Flor Natural, amb Cleopatra, i l'any següent es va convertir en Mestre en Gai Saber en aconseguir la Flor Natural, la Viola d'or i argent i l'Englantina d'or, respectivament, per L'any mil, Romiatge i El darrer plany d'en Claris.

Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.

L'any 1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 83 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Altres obres de l'autor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.

La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de Gal·la Placídia fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic. La segona etapa (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut.

Enmig d'aquesta extensíssima obra, trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran da terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.

La seva mort es va produir a les dotze i nou del divendres 18 de juliol de 1924 al Carrer Petritxol de Barcelona,^[2] i va tenir un enterrament multitudinari. Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes.