Desè aniversari de la mort de la poeta

Fotografía de Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista, i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.

Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra^[1].

L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.

Obra

• Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977
• Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
• Terra de mai. València: El cingle, 1982
• Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
• La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
• Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985
• Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
• Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
• La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)
• Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999
• Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000
• Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
• El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003

Solitud

Solitud és una novel·la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons entre el març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel·la més coneguda de la seva autora. S'emmarca dins del modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya.

Tema

L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.

Víctor Català

El modernisme

El modernisme va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i al començament del segle XX. En art, tot i que a Catalunya té un sentit molt més ampli (vegeu modernisme català), va tenir incidència sobretot en l'arquitectura i les arts decoratives.

El modernisme es coneix a d'altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra),Tiffany (a EUA) Jugendstil (a Alemanya), Sezessionstil o Wiener Sezession (a Àustria), Style 1900, Style Noville, Florale, Stile Liberty (a Itàlia), Modernismo (a Espanya). Si bé existeix certa relació que els fa reconeixibles com a part del mateix corrent, en cada país el seu desenvolupament es va expressar amb característiques distintives.

D'acord amb Francisco Rico, la paraula «Modernisme» va ser un calc d'una tendència heterodoxa pel que fa al catolicisme tradicional, condemnada com modernisme per Lleó XIII i Pío X, i debatuda en les dues últimes dècades. Posteriorment va ser un calc despectiu del modern, fins que els modernistes la van adaptar com signe d'identitat.

Resum pàgina 12

A Àngel Guimerà va tirar més pel teatre modernista.
Després de fer La reina vella ( 1911) no va escriure obres durant 6 anys, perquè hi havia una crisis d'autors, d'empreses i de públic.
Quan Guimerà va tornar a escriure es va plantejar escriure sobre les coses que l'emboltaven. En aquella època Europa va començar en la Primera Guerra Mundial, i va escriure Jesús que torna (1917) on presenta les solucions que poden haver.
Guimerà també tenia una important activitat política, i a la narrativa.

Sintesi teatral entre romanticisme i realisme

Maria Rosa , Terra Baixa i La filla del mar formen una triologia valuosa, que es podria definir com el producte més acabat i personal del geni dramàtic de Guimerà.