Els conceptes i de vegades els enllaços s'etiqueten. Els enllaços poden ser no-, uni- o bidireccionals. Els conceptes i enllaços es poden classificar, poden ser simplement associatius, especificats o dividits en categories tals com relacions causals o temporals.
AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...
Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.
La història de la transició a l’Estat espanyol té diversos aspectes mancats d’explicació profunda quan l’aparent és, o sembla, tanmateix, òbvia: hom desmantella l’aparell político-institucional mentre deixa exercint el càrrec públic institucional a pràcticament tot l’aparell de l’estat, a centenars de milers de persones entre les quals hi havia autèntics criminals i delinqüents socials que obtingueren el càrrec exclusivament per «mèrits de guerra», és a dir formaren part de la nova élite social. Com ja s’ha demostrat prou darrerament, per formar part dels «afectos» en la terminologia d’època, mentre «desafectos» perdien feina i propietats i els «indiferentes» quedaven relegats després dels guanyadors del primer bàndol. Tret d’algun torturador notori que es apartat de la feina, o sigui jubilat amb paga i honors, atesa la seva gran significació pública per tot aplicant la «tècnica» tortural per obtenir informació o simplement castigar a qui s’acarava al règim. Mentrestant les successives lleis d’amnistia deixen sense efecte qualsevol reclamació que jurídicament vulguin fer afectats en el seu honor, patrimoni o els hereus en la integritat física dels afusellats i que des de l’abril del 1939 foren d’acord amb la legislació repressiva franquista afectes a un sistema de depuració professional, incautació dels béns, privació de llibertat i àdhuc, pèrdua de la vida. Aquesta acció de tancar el passat arriba fins l’actualitat que és notícia present la declaració del Consejo Superior de Justícia Militar argumentant la impossibilitat de revisar les sentències de mort al·legant com a raó, –en argument inaudit–, l’estat de la Justícia, «proper al colapse».
L’explicació sobre l’oblit sistemàtic de la pròpia història immediata afecta tant al bàndol que detentava el poder, en les diverses faccions des del «búnquer», o sector intregista que aspirava a la pura continuïtat fins als sectors més moderats que la desitjaven en la substància tot mutant aparentment el comportament col·lectiu adaptant-lo a les pautes vigents a l’Europa occidental però sense cap concessió a la recuperació d’una legalitat anterior a la revolta militar del 1936. Fou molt diferent l’evolució que es produí a les zones rurals de l’interior de l’estat de la perifèria industrial on la constant reivindicació popular motiva morts en actes crítics –manifestacions, sentades, protestes col·lectives...– pel règim i d’ací que la pròpia estructura social se’n ressentí. Mentre al País Basc actuava una repressió policial de forma absoluta amb estats d’excepció. Aquests mostraven els límits del procés de la transició política que s’anava fent de forma lenta i controlada pels mateixos gestors del sistema polític hereu dels qui guanyaren una violenta i duríssima guerra en la qual l’extermini dels vençuts s’aplica, com finalment ja és sabut, a una escala terrible en la seva dimensió quantitativa i naturalment amb voluntat d’exemple social. I no deixa de ser casual que sigui des de Catalunya on s’estudiïn en un Congrés els camps de concentració o sigui des del programa fet a la seu de TVE a Catalunya «Línea 900» on es donin les primeres notícies i es parli ja d’un camp d’extermini clar en l’Espanya de Franco. Camp d’extermini a la Badajoz profunda on encara, no s’han pogut fer filmacions amb tota llibertat, cas inaudit en la nova Espanya socialista, per segona vegada i en la qual es parlava obertament, encara de «hay miedo, todavia existe el miedo» i propietaris de terrenys, en aquest cas de la mina on hi ha presumiblement centenars de restes humanes, no deixà filmar un equip de reporters compromesos amb la recerca de la veritat històrica.
La finalitat de la repressió del franquisme assolí unes cotes d’envergadura tan gran de magnitud social que Francisco Espinosa en escriure el colofó a la seva rigorosa i esplèndida dissecció[1] en mig miler de pàgines del comportament sistemàtic de les forces rebels que perseguien finalitats de càstig social a l’Extremadura conquerida escriu: «No obstante, lo que sabemos es sólo la punta del iceberg. (...) Para los sublevados, [tanto] unos como otros [presoners republicans durant i després la guerra] eran seres infrahumanos a los que había que considerar no ya como prisioneros sino siquiera como españoles. De este espíritu genocida que permitió que prisioneros republicanos acabaran en fosas comunes después del primero de abril de 1939 surge la peculiaridad de la posguerra española: el mantenimiento de la violencia y el terror pese a la conclusión de la guerra. En España tras la guerra no llego la paz.»
El juliol del 1939, encara, s’escriu que ha acabat la guerra però «no la campanya» (contra el marxisme, el separatisme, el liberalisme...» L’oblit és una victòria del franquisme i les forces d’esquerra, les forces del marxisme, del separatisme, li donen suport. Perquè? Sembla obvi que la necessitat de conduir una evolució en la qual el camí final havia de ser la democràcia tingué un notable paper en els mitjans de comunicació com a acomboiants de l’opinió pública.
La presència de la censura i el control dels periodistes, amb el cas, emblemàtic d’un periodista català i socialista, símbol del periodisme més crític, que fou empresonat –per l’autoritat militar– gairebé un any, en un moment crucial entre uns mesos abans de la mort del dictador i els inicis del moviment de protesta per l’adveniment de la democràcia.
La necessitat de la memòria era tanmateix reivindicada però en els moments crítics s’actuava amb prudència exquisida per no «espantar» els nomenats aleshores «poders fàctics» nom amb el qual hom s’al·ludia crípticament l’exèrcit i l’aparell d’Estat tot i que es dissimulava fent veure que es parlava de la gran banca i les altes finances: es referia clarament a l’estructura dura de l’Estat franquista –alts càrrecs, comandaments policials i militars involucionistes– que podien aturar el procés de la dita «transició». La memòria era present però mentre es parlava de no oblidar els qui detentaven el poder real –els franquistes– imposaven bandera, llengua, himne i capital i anaven guanyant en els articulats discutits de la Constitució espanyola i els punts conflictius dels estatuts de les nacions més combatives de l’Estat com Euskadi o Catalunya.
Teresa Pàmies escriví el 24 de maig de 1980 al diari Avui «Recordar per avançar». Feia referència als homenatges que aquell mes havien tingut lloc arreu la geografia catalana. Naturalment el 1980 l’ordenament jurídic emanat de la nova Constitució era prou fixat i travat. Pàmies escrivia: «Els afusellats, torturats, exterminats pel feixisme aparentment vencedor no fracassaren. En llur acció hi havia la victòria. Recordar-los avui, des de l’acció, es afiançar aquesta victòria.»[3] L’escriptora, significada referent polític i prestigiosa col·laboradora d’opinió, contemplava la sortida de la clandestinitat i l’arribada d’eleccions –malgrat que partits democràtics no poguessin presentar-se directament o foren dels darrers en ser legalitzat com el FNC o l’ ERC que estava encara prohibida a les primeres eleccions del juny del 1977 i es presentà sota cobertura diversa– com una dimensió d’èxit polític.
La tipologia de forces en conflicte: el sector més radical del franquisme, el més procliu a pactes amb la democràcia i dins l’oposició el que seria la força rupturista i la revolucionària encarnen els quatre protagonistes en els que hi podem encabir blocs culturals i mediàtics, socials i econòmics, al poder i a la clandestinitat, en una formulació crítica en la que cada un dels quatre no podia sol dominar. Fou una negociació marcada per les renúncies dels extrems mitjançant la que s’assolí un consens forçat que no agrada absolutament però possibilita uns mínims d’acords.
Cap de les forces en conflicte disposava de prou força, al conjunt de l’Estat, per a imposar els seus criteris. A Catalunya la voluntat popular expressada al carrer, les organitzacions polítiques, la pressió periodística, la reivindicació constant en múltiples facetes… encarnava el desig col·lectiu, especialment en àrees urbanes de la transformació política. Del canvi polític. Aquest sentiment no era uniforme al conjunt de l’estat. La definició de model espanyol de transformació, o sigui dirigit i coordinat des de dalt i sense una presència i participació del conjunt de forces socials de base que foren només testimonis muts, tret de les perifèries nacionalistes i els nuclis urbans políitzats com Madrid o Sevilla. és determinant en l’encarnació d’un equilibri i com només fou possible la reforma pactada i no una ruptura com podien desitjar sector reivindicatius. Tampoc el continuisme podien assolir sol la força sense el desgast d’una conflictivitat al carrer cada dia més agitat. Les institucions, encara autoritàries durant tot el procés transitiu, no podien totes soles garantir una línia dominant pròpia. S’imposava una aliança, un pacte, però una de les parts tenia molta força. La situació política de l’Europa de la dècada dels setanta, ben tranquil·la ho afavoria. La relació amb la Unió Europea acabava de ser el punt clau en el qual es marcava la inflexió d’un camí sense retorn. El franquisme havia de donar pas a una democràcia.
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursar la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, " La Primera Soledad" i " La Nit", "inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.
Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.
A partir dels anys setanta, publica amb més freqüentment i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.
A partir d'eixe moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).
De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).
