exercici 52

Bases de Manresa

Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també anomenades Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 27 de març de 1892. El president i el secretari de l'assemblea foren Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba respectivament. La comissió encarregada de la redacció del document fou presidida per Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Les bases tenien certa inspiració en el model federal malgrat que, pel que feia referència a l'autogovern, bevien de les antigues constitucions catalanes prèvies a 1714.El poder central era organitzat segons la separació de poders, mentre el legislatiu estaria compartit entre el rei i una assemblea regional, l'executiu seria format per cinc ministeris o secretaries, el poder judicial per la seva banda hauria d'ésser un tribunal suprem regional.Del poder regional format per unes Corts reunides una vegada a l'any a diferents llocs del territori en sortiria un executiu format per cinc o set alts càrrecs que haurien d'exercir l'administració del país. El poder judicial restaria en l'antiga Audiència de Catalunya que seria restablerta. La oficialitat única de la llengua catalana i la condició de català com a clàusula obligatòria per l'exercici de la funció pública també hi eren considerades.

La Renaixença

És un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà(període anomenat genèricament Decadència).L'estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular fantasia i imaginació, idealisme, fe en les utopies. rebuig de les normes literàries clàssiques i exaltació de la llibertat artística (individualisme) recerca de les arrels, defensa de les llibertats nacionals. valoració de l'estat d'ànim i de la bondat natural de l'individu. Objectius La Renaixença s'identifica amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua. El programa de la Renaixença pretén, sobretot, la plena identificació entre llengua i pàtria.Perquè la burgesia acabi conscienciant-se, el moviment reivindica aquests punts: La descoberta i divulgació dels clàssics grecollatins i de tota la literatura de tradició oral La creació de la literatura catalana ( en qualsevol gènere), conduïda per una llengua normativitzada La creació d'institucions noves que empenyin la nova dinàmica literària (editorials, premsa…) i el reforçament de les institucions ja existents ( Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona…)

Els Jocs Florals

El moviment literari s'articula al voltant dels Jocs Florals. En aquest marc es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Els Jocs aglutinen participants d'ideologies contraposades. La majoria d'obres són d'escassa qualitat fins que aquest període es tanca amb el triomf d'Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer als Jocs Florals. Guimerà és considerat mestre en Gai Saber i Verdaguer obté el premi especial del jurat amb el poema L'Atlàntida.El sentiment de recuperació nacional no és només de les classes benestants sinó que també ho és de les classes obreres. Aquestes articulen una trama d'associacions culturals per tot el principat. Entre d'altres es fundaren l'Ateneu Català de la Classe Obrera a Barcelona l'any 1861 o l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera l'any 1863. S'inicià també la profusió de societats corals formades per obrers com la La Fraternitat fundada per Anselm Clavé l'any 1850. L'any 1867 hi havia 106 societat corals.Es consolida un públic que consumeix premsa en català. Coincidint amb la Restauració, l'objecte de la premsa en català ja no només serà la literatura sinó que també ho serà la política. Les revistes satíriques de petjada anticlerical tindran una gran repercussió com La Camapana de Gràcia.

Obres d'Àngel Guimerà al TNC.

* La filla del mar
* Maria Rosa
* En Pólvora

Del 1859 al 1862 estigué estudiant al Col·legi de St. Antoni, on va començar a fer poesia, convertida en passió gràcies als Escolapis Ramon i Vidales, i començà a tenir freqüents reunions amb intel·lectuals com Francesc Matheu, Pere Aldavert i Francesc Ubach.

A Barcelona, ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Va unir-se al el grup La Jove Catalunya i la revista La Gramalla, començant a publicar poemes com El rei i el conseller. El 1871 fundà la revista La Renaixensa (més endavant convertida en diari), de la qual va arribar a ser director durant tres anys. El seu primer premi consistí en un accèssit als Jocs Florals de la capital catalana pel poema Indíbil i Mandoni. En l'edició de 1876 va obtenir la Flor Natural, amb Cleopatra, i l'any següent es va convertir en Mestre en Gai Saber en aconseguir la Flor Natural, la Viola d'or i argent i l'Englantina d'or, respectivament, per L'any mil, Romiatge i El darrer plany d'en Claris.

Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.

L'any 1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 83 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Altres obres de l'autor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.

La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de Gal·la Placídia fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic. La segona etapa (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut.

Enmig d'aquesta extensíssima obra, trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran da terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.

La seva mort es va produir a les dotze i nou del divendres 18 de juliol de 1924 al Carrer Petritxol de Barcelona,^[2] i va tenir un enterrament multitudinari. Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes.