exercici clase

Fent ús de les eines de cerca per Internet, recolliu informació sobre el poeta llatí Ruf
Fest Aviè.
Va néixer a Volsinii, fill suposadament de Musoni (identificat com a descendent de Gai Musoni Ruf, un filòsof estoic amic d'Apol•loni de Tiana, que va viure al segle I), i fou procònsol per dues vegades (potser de l'Àfrica el 366 i 367). Es va casar amb una dama anomenada Plàcida i va tenir diversos fills, un dels quals es deia Plàcid.

1. Quin paral•lelisme es pot establir entre el seu origen i el de Vicent Andrés
Estellés?
En «El meu origen t'ho explicaria», a més del joc literari que Estellés estableix amb el poeta llatí Ruf Fest Aviè, hi ha una referència al poeta català Joan Salvat-Papasseit:
2. Tot fent servir les eines de cerca per Internet que ja coneixeu, si us és necessari,
situeu Joan Salvat-Papasseit en el panorama de la poesia catalana del segle XX.


En el poema «pare» (Horacianes, Les pedres de l'àmfora, OC 2; 17 de l'antologia),
Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona
adoptar la veu del poeta llatí Horaci.

3.Quina opinió expressa el poeta al voltant de l'analfabetisme de son pare?

Un poema especialment relacionat amb els orígens familiars és «L'ofici» (Llibre de
meravelles), potser un dels en què més significativament es parla de l'ofici familiar de
forner i de com va conformar-li la manera de ser. L'OFICI

4. En aquest poema hi ha uns quants termes que pertanyen al camp semàntic de
l'elaboració tradicional del pa. Esbrineu el significat de:

rent, pastar, ganiveta, escombrar, alcavor, panera
Feu les vostres consultes al Diccionari català-valencià-balear, en línia
5. Visualitzeu la imatge d'aquesta adreça web que conté un exemple de plat de Manises (plat de demanada: http://mnceramica.mcu.es/c_plato_pedida. i llegiu el poema en qüestió. Després, contesteu les qüestions que hi ha tot seguit:
6. El plat del poema i el de la imatge també poden relacionar-se amb alguna de les
etapes de la vida d'una dona. Especifiqueu en què consisteix aquesta relació i el
vers en concret en què s'expressa aquesta relació.
7.Visiteu aquesta pàgina: http://www.xtec.es/lic/centre/professorat/joc/prof_lleng_joc3.htm#classifica
i feu la llista dels jocs que hàgiu practicat. De cada joc, expliqueu com el vau
conèixer.
Estellés té un poema, «A Sant Vicent Ferrer» (p.38), en què el poeta s'adreça directament a aquest sant. Tot consultant les informacions que podeu trobar-ne a Internet, a la Hiperenciclopèdia i a la Viquipèdia, contesteu aquestes preguntes:
9. Feu una breu ressenya biogràfica del sant.
10. Quin paper juga sant Vicent Ferrer en l'imaginari religiós valencià?
El to de crònica social de la dona potser s'accentua encara més en el poema «La dona que ven coses, a la nit, a la porta» (Hotel París, Les Homilies d'Organyà, OC 6; 15 de l'antologia), en què es fa un recorregut per una varietat de dones il•lustrativa de la realitat femenina dels primers anys cinquanta. Llegiu el poema i feu les activitats que segueixen:
11. Aclariu el significat d'aquestes paraules:
escurada, agrana, natges, safa, copules, egloga,

safa: Sigla de Societat Anònima de Fibres Artificials
egloga: Composició del gènere bucòlic que idealitza la vida dels pastors i, en general, la vida camperola

12.Busca informació de Joan fuster.
Joan Fuster i Ortells (Sueca, País Valencià, 23 de novembre del 1922 - ídem, 21 de juny del 1992), va ser un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l'assaig històric Nosaltres, els valencians, la seua tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi lingüística, història, turisme i filosofia.
Va ser una figura clau en el nacionalisme valencià contemporani i en la definició dels Països Catalans. A partir de la dècada dels 60 del segle XX es va convertir en un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana.

13. Relacioneu els adjectius de la columna de l’esquerra, que apareixen en els poemes de
l’antologia amb un sinònim dels que hi ha a la columna de la dreta. Feu servir el diccionari
si és necessari:
novell (1.8) 1.
coenta (6.3) 2.
bord (11.32) 3.
prenyada (15.19) 4.
mollar (16.7) 5.
Molsuda 5.
Remullats 10.
Tendre 7.
Saberuts 8.
Nou 1.
socarrada (16.8) 6.
tendral (22.14) 7.
doctes (22.64) 8.
atarantats (24.46) 9.
arruixats (25.68) 10.
bastard 3.
Torbats 9.
embarassada 4.
Socarrimada 6.
cremant 2.


14. Fent servir el diccionari, esbrineu el significat que tenen els substantius remarcats de
les citacions següents en el context en què apareixen:
1. i et segueixen xafant llaunes buides i tests (1.30)
Vas de terrissa, generalment en forma de con truncat, que, ple de terra, serveix per a criar-hi una planta
2. Car tu ens duus un perquè / i un gratíssim desfici (1.35-36)
Agitació deguda a un mal físic o moral, a una cosa que despacienta fortament, a les punyides d'un desig violent
3. els cossos ajaguts sobre l’estora (2.5)
Catifa

4. com si em tirassen un alè al bescoll (2.75)
Part posterior del coll de l'home i dels animals; clatell

5. M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell (6.28)
Eina semblant al rampí, però amb doble fila de pues, que serveix per a arreplegar les espigues, l'herba, etc

6. Em llavaré les mans amb aigua i sabó (6.29)
7. és l’hora violenta, per fi, de la saó (6.67)
Grau d'humitat d'una terra, abundant o suficient perquè produeixi fruit, especialment després d'una ploguda
8. (O de seure’s a un còdol i callar ja de tot?) (6.73)
Fragment de roca dura, de dimensions variables (6-25 cm), que per l'acció de les aigües i el rodolament sol ésser llis i arrodonit
9. d’anar a rebolcons entre abraços i arraps (9.17)
10. El naixement d’un fill, el poal ple de sang (10.34)
Partida i caseria del municipi de Manresa (Bages), al N de la ciutat, al límit amb els termes de Sant Joan de Torroella i Sant Fruitós de Bages

11. l’expose dins el plat en tongades incitants (16. 9)
Sèrie de fets anàlegs que ocorren durant un període determinat de temps.

12 sota l’albercoquer puja l’aigua la sínia (22.10)
Màquina d'elevar aigua, especialment emprada per a treure l'aigua de pous poc profunds
13. entrava els feixos de pinassa (22.35)
Pi de fins a 25 m d'alçària, de capçada de figura piramidal i de color verd fosc, d'escorça d'un gris brunenc fosc, de fulles geminades, llargues de 10 a 15 cm, i de pinyes petites, estretament ovoides

14. no li podia regalar altra cosa que una dècima, / o el furt breu d’un gesmil
(25.46-47)
Acció delictiva consistent a apoderar-se, amb ànim de lucre, d'un bé moble d'altri contra la voluntat del propietari, sense violència o intimidació en les persones ni fent força en les coses furtades; altrament, hom ho considera robatori

15.Algunes paraules de les que apareixen en els poemes d’Estellés són exclusivament
valencianes. Cerqueu-ne el significat mitjançant el diccionari:
tomellos (2.92), llimera (3.15), alcavor (6.26),
algeps (12.20), safa (15.15), llima (22.6), gesmils (24.46).
En atenció a la seva intenció transgressora, Vicent Andrés Estellés incorpora a la seva
poesia paraules pròpies dels registres col•loquials de la llengua, ja sigui en atenció a la
seva incorrecció gramatical, ja per tractar-se de vulgarismes o de camps semàntics, com
el sexual, proscrits dels registres més formals. A continuació, substituïu les paraules
remarcades per unes altres que no contravinguin la normativa o que corresponguin a
registres lingüístics més formals:
1. blanca de carns i freda d’entrecuix (5.8)
2.Tinc que posar-me a escriure't, car no hi ha altre remei (6.13)
3. Dec d'escriure un poema a Sant Vicent Ferrer. (6.15)
4. Dóna’m lluita, car jo posaré el demés (6.39)
5. S’escolta la campana. (10.41)
6. cloc els ulls i me’l fot (16.20)
7. Es pixa un gos en la teua sabata (20.8)
8. A l’extrem del llarg fil amb cagades de mosques (25.56)
17 En contrast amb la base popular i col•loquial del seu llenguatge poètic, Estellés també
incorpora molts cultismes exclusius del registre literari, a causa de la seva rica cultura
literària . En els versos següents, substituïu els cultismes remarcats per paraules corrents, tot
respectant el sentit de la frase:
1. trèmulament oferta / a la follia immensa de la vespra (1,14-15)
2. I peixos diminuts o dagues invisibles (1.39)
3. ...i vaig plorar / allí, a la voravia, i tots passaven (2, 76-77)
4. que agafen el tramvia i ploren, cada jorn (6.59)
5. Es desperta Ausiàs March en el vas del carner (7.43)
6. sospesant-los els pits, colpejant-los les natges (15.14)
7. just al moment de la seua puixança (23.5)
8. ple de besades i de nafres (25.72)

Poema de Vicent Andrés Estelles dedicat al seu pare

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte

i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet imponentment.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
external image YunesNuevocentrodiadelPadreFoto.jpg
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.

com t'ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies però ho intuïes.

el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara,
mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.

per això he interrumput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.

Poema de Vicent Andrés Estelles sobre la seva vida cuotidiana

En la foscor, hi havia dones sobre els rastells.
Deien coses obscenes, amablement obscenes,
d'una afalagadora obscenitat potser.
I fumaven. Recordes que, en la foscor, fumaven.
El carrer de Ribot tenia un vell prestigi.
No l'havies vist mai. I no el veuries mai.
Un amic el va dur. Hi havia llums sinistres.
Vàreu passar de llarg. Amb les cames obertes,
les dones s'aventaven l'engonal amb la falda.
Em conten que, a la guerra, feien cua els soldats.
En acabar la guerra, ¿hi hagué, entre aquelles dones,
una depuració? No ho he sabut. No ho sé.
Igual que el mar retorna els ofegats, la guerra
retornava aquells cossos grossos en la foscor.
Si no recorde mal, per aquell temps llegies
—i potser te'n sabies de memòria fragments—
els poemes de Rilke. D'Aleixandre et venia
el delit de la llum —netedat o puresa,
o la impuresa que la netedat podia
redimir, i dius massa, oh, no et claves en bucs!
Vàreu passar de llarg. Al cantó del carrer
dit de Guillem de Castro, vomitares, indigne.
En "El Siglo" et prengueres un café sense sucre.

Mapa conceptual

El mapa conceptual és una tècnica per a la representació del coneixement en gràfics. Els gràfics de coneixement són xarxes de conceptes. Les xarxes consten de nodes (punts/vèrtexs) i enllaços (arcs/eixos). Els nodes representen conceptes i els enllaços representen les relacions entre els conceptes.

Els conceptes i de vegades els enllaços s'etiqueten. Els enllaços poden ser no-, uni- o bidireccionals. Els conceptes i enllaços es poden classificar, poden ser simplement associatius, especificats o dividits en categories tals com relacions causals o temporals.

Poema d'Ausias March

AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.

Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.

La tomba d'Ausias March

Transició després de la guerra civil

La història de la transició a l’Estat espanyol té diversos aspectes mancats d’explicació profunda quan l’aparent és, o sembla, tanmateix, òbvia: hom desmantella l’aparell político-institucional mentre deixa exercint el càrrec públic institucional a pràcticament tot l’aparell de l’estat, a centenars de milers de persones entre les quals hi havia autèntics criminals i delinqüents socials que obtingueren el càrrec exclusivament per «mèrits de guerra», és a dir formaren part de la nova élite social. Com ja s’ha demostrat prou darrerament, per formar part dels «afectos» en la terminologia d’època, mentre «desafectos» perdien feina i propietats i els «indiferentes» quedaven relegats després dels guanyadors del primer bàndol. Tret d’algun torturador notori que es apartat de la feina, o sigui jubilat amb paga i honors, atesa la seva gran significació pública per tot aplicant la «tècnica» tortural per obtenir informació o simplement castigar a qui s’acarava al règim. Mentrestant les successives lleis d’amnistia deixen sense efecte qualsevol reclamació que jurídicament vulguin fer afectats en el seu honor, patrimoni o els hereus en la integritat física dels afusellats i que des de l’abril del 1939 foren d’acord amb la legislació repressiva franquista afectes a un sistema de depuració professional, incautació dels béns, privació de llibertat i àdhuc, pèrdua de la vida. Aquesta acció de tancar el passat arriba fins l’actualitat que és notícia present la declaració del Consejo Superior de Justícia Militar argumentant la impossibilitat de revisar les sentències de mort al·legant com a raó, –en argument inaudit–, l’estat de la Justícia, «proper al colapse».

L’explicació sobre l’oblit sistemàtic de la pròpia història immediata afecta tant al bàndol que detentava el poder, en les diverses faccions des del «búnquer», o sector intregista que aspirava a la pura continuïtat fins als sectors més moderats que la desitjaven en la substància tot mutant aparentment el comportament col·lectiu adaptant-lo a les pautes vigents a l’Europa occidental però sense cap concessió a la recuperació d’una legalitat anterior a la revolta militar del 1936. Fou molt diferent l’evolució que es produí a les zones rurals de l’interior de l’estat de la perifèria industrial on la constant reivindicació popular motiva morts en actes crítics –manifestacions, sentades, protestes col·lectives...– pel règim i d’ací que la pròpia estructura social se’n ressentí. Mentre al País Basc actuava una repressió policial de forma absoluta amb estats d’excepció. Aquests mostraven els límits del procés de la transició política que s’anava fent de forma lenta i controlada pels mateixos gestors del sistema polític hereu dels qui guanyaren una violenta i duríssima guerra en la qual l’extermini dels vençuts s’aplica, com finalment ja és sabut, a una escala terrible en la seva dimensió quantitativa i naturalment amb voluntat d’exemple social. I no deixa de ser casual que sigui des de Catalunya on s’estudiïn en un Congrés els camps de concentració o sigui des del programa fet a la seu de TVE a Catalunya «Línea 900» on es donin les primeres notícies i es parli ja d’un camp d’extermini clar en l’Espanya de Franco. Camp d’extermini a la Badajoz profunda on encara, no s’han pogut fer filmacions amb tota llibertat, cas inaudit en la nova Espanya socialista, per segona vegada i en la qual es parlava obertament, encara de «hay miedo, todavia existe el miedo» i propietaris de terrenys, en aquest cas de la mina on hi ha presumiblement centenars de restes humanes, no deixà filmar un equip de reporters compromesos amb la recerca de la veritat històrica.

La finalitat de la repressió del franquisme assolí unes cotes d’envergadura tan gran de magnitud social que Francisco Espinosa en escriure el colofó a la seva rigorosa i esplèndida dissecció[1] en mig miler de pàgines del comportament sistemàtic de les forces rebels que perseguien finalitats de càstig social a l’Extremadura conquerida escriu: «No obstante, lo que sabemos es sólo la punta del iceberg. (...) Para los sublevados, [tanto] unos como otros [presoners republicans durant i després la guerra] eran seres infrahumanos a los que había que considerar no ya como prisioneros sino siquiera como españoles. De este espíritu genocida que permitió que prisioneros republicanos acabaran en fosas comunes después del primero de abril de 1939 surge la peculiaridad de la posguerra española: el mantenimiento de la violencia y el terror pese a la conclusión de la guerra. En España tras la guerra no llego la paz.»

El juliol del 1939, encara, s’escriu que ha acabat la guerra però «no la campanya» (contra el marxisme, el separatisme, el liberalisme...» L’oblit és una victòria del franquisme i les forces d’esquerra, les forces del marxisme, del separatisme, li donen suport. Perquè? Sembla obvi que la necessitat de conduir una evolució en la qual el camí final havia de ser la democràcia tingué un notable paper en els mitjans de comunicació com a acomboiants de l’opinió pública.

La presència de la censura i el control dels periodistes, amb el cas, emblemàtic d’un periodista català i socialista, símbol del periodisme més crític, que fou empresonat –per l’autoritat militar– gairebé un any, en un moment crucial entre uns mesos abans de la mort del dictador i els inicis del moviment de protesta per l’adveniment de la democràcia.

La necessitat de la memòria era tanmateix reivindicada però en els moments crítics s’actuava amb prudència exquisida per no «espantar» els nomenats aleshores «poders fàctics» nom amb el qual hom s’al·ludia crípticament l’exèrcit i l’aparell d’Estat tot i que es dissimulava fent veure que es parlava de la gran banca i les altes finances: es referia clarament a l’estructura dura de l’Estat franquista –alts càrrecs, comandaments policials i militars involucionistes– que podien aturar el procés de la dita «transició». La memòria era present però mentre es parlava de no oblidar els qui detentaven el poder real –els franquistes– imposaven bandera, llengua, himne i capital i anaven guanyant en els articulats discutits de la Constitució espanyola i els punts conflictius dels estatuts de les nacions més combatives de l’Estat com Euskadi o Catalunya.

Teresa Pàmies escriví el 24 de maig de 1980 al diari Avui «Recordar per avançar». Feia referència als homenatges que aquell mes havien tingut lloc arreu la geografia catalana. Naturalment el 1980 l’ordenament jurídic emanat de la nova Constitució era prou fixat i travat. Pàmies escrivia: «Els afusellats, torturats, exterminats pel feixisme aparentment vencedor no fracassaren. En llur acció hi havia la victòria. Recordar-los avui, des de l’acció, es afiançar aquesta victòria.»[3] L’escriptora, significada referent polític i prestigiosa col·laboradora d’opinió, contemplava la sortida de la clandestinitat i l’arribada d’eleccions –malgrat que partits democràtics no poguessin presentar-se directament o foren dels darrers en ser legalitzat com el FNC o l’ ERC que estava encara prohibida a les primeres eleccions del juny del 1977 i es presentà sota cobertura diversa– com una dimensió d’èxit polític.

El preu a pagar per arribar a unes eleccions netes havia estat la renúncia als símbols de la República, una ruptura amb el passat acceptant la legalitat, en tot, tot l’ordenament jurídic, del franquisme, la presència d’un marc nou fet i conservat, tutelat pels nous directors de la política des de la victòria militar, i amb aquestes dades l’oblit històric sense cap mena de concreció: dels llibres de text als monuments, dels nomenclàtors als carrers fins les dates a celebrar, tota la història restava exclusivament pels especialistes, en cleda closa. Una primera conjectura a interpretar fora, doncs, que davant la por a hipotètics nous enfrontaments calia posar la simbologia, –i la història- a un arxiu prudent a obrir, potser, més endavant.

Forces en conflicte

La tipologia de forces en conflicte: el sector més radical del franquisme, el més procliu a pactes amb la democràcia i dins l’oposició el que seria la força rupturista i la revolucionària encarnen els quatre protagonistes en els que hi podem encabir blocs culturals i mediàtics, socials i econòmics, al poder i a la clandestinitat, en una formulació crítica en la que cada un dels quatre no podia sol dominar. Fou una negociació marcada per les renúncies dels extrems mitjançant la que s’assolí un consens forçat que no agrada absolutament però possibilita uns mínims d’acords.

Cap de les forces en conflicte disposava de prou força, al conjunt de l’Estat, per a imposar els seus criteris. A Catalunya la voluntat popular expressada al carrer, les organitzacions polítiques, la pressió periodística, la reivindicació constant en múltiples facetes… encarnava el desig col·lectiu, especialment en àrees urbanes de la transformació política. Del canvi polític. Aquest sentiment no era uniforme al conjunt de l’estat. La definició de model espanyol de transformació, o sigui dirigit i coordinat des de dalt i sense una presència i participació del conjunt de forces socials de base que foren només testimonis muts, tret de les perifèries nacionalistes i els nuclis urbans políitzats com Madrid o Sevilla. és determinant en l’encarnació d’un equilibri i com només fou possible la reforma pactada i no una ruptura com podien desitjar sector reivindicatius. Tampoc el continuisme podien assolir sol la força sense el desgast d’una conflictivitat al carrer cada dia més agitat. Les institucions, encara autoritàries durant tot el procés transitiu, no podien totes soles garantir una línia dominant pròpia. S’imposava una aliança, un pacte, però una de les parts tenia molta força. La situació política de l’Europa de la dècada dels setanta, ben tranquil·la ho afavoria. La relació amb la Unió Europea acabava de ser el punt clau en el qual es marcava la inflexió d’un camí sense retorn. El franquisme havia de donar pas a una democràcia.