corrandes d'exili
Fa 12 anys
dijous, 29 de gener del 2009
Vicent Andrés Estellés
Biografia
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursar la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, " La Primera Soledad" i " La Nit", "inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.
Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.
A partir dels anys setanta, publica amb més freqüentment i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.
A partir d'eixe moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).
De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).
divendres, 16 de gener del 2009
A)Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:
1.Art Total D A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.
2.esteticisme C B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.
3.regeneracionisme E C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.
4.simbolisme B D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
5.decadentisme A E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.
B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).
El modernisme
És difícil fixar els límits del modernisme . Se solen proposar aquestes dates:
• com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);
• com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).
El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’ esteticista (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la realista.
Rusiñol, modernista?
Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter nousentista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del ________________ per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals ________________ –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del ________________ (sense abandonar del tot el costumiste vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat ________________ (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut ________________ (________________ per la concepció simbòlica dels personatges i ________________ per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes ________________ i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més ________________ –amb l’inevitable regust ________________–, alguna d’escadussera de ressò ________________ com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el ________________ sense pal•liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.
[
1.Art Total D A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.
2.esteticisme C B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.
3.regeneracionisme E C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.
4.simbolisme B D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
5.decadentisme A E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.
B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).
El modernisme
És difícil fixar els límits del modernisme . Se solen proposar aquestes dates:
• com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);
• com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).
El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’ esteticista (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la realista.
Rusiñol, modernista?
Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter nousentista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del ________________ per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals ________________ –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del ________________ (sense abandonar del tot el costumiste vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat ________________ (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut ________________ (________________ per la concepció simbòlica dels personatges i ________________ per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes ________________ i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més ________________ –amb l’inevitable regust ________________–, alguna d’escadussera de ressò ________________ com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el ________________ sense pal•liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.
[
Els amants de Vicent Andrés Estellés
"No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."
dijous, 15 de gener del 2009
divendres, 9 de gener del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
