corrandes d'exili
Fa 12 anys
divendres, 16 de gener del 2009
dijous, 15 de gener del 2009
divendres, 9 de gener del 2009
Josep Carner
Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.
En 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre d'altres revistes. Dirigí de fet Catalunya2 (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.
A principis de segle XX s'incorporà a La Veu de Catalunya, i hi escrigué fins al 1928. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.
Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.
Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya.
Obra poètica
Si es coneix Josep Carner com el príncep dels poetes és perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l'alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d'abandonament del català com a llengua de cultura l'havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l'Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l'obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVIII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d'humilitat franciscana i d'inconfessat escepticisme quant a la condició humana.
En 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre d'altres revistes. Dirigí de fet Catalunya2 (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.
A principis de segle XX s'incorporà a La Veu de Catalunya, i hi escrigué fins al 1928. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.
Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.
Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya.
Obra poètica
Si es coneix Josep Carner com el príncep dels poetes és perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l'alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d'abandonament del català com a llengua de cultura l'havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l'Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l'obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVIII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d'humilitat franciscana i d'inconfessat escepticisme quant a la condició humana.
divendres, 12 de desembre del 2008
Joan Maragall
Neix a Barcelona el 10 d'octubre de l'any 1860, essent el quart fill i únic home d'una família de bona posició econòmica.
Quan acaba el batxillerat i en contra del desig del seu pare, va rebutjar incorporar-se a la indústria tèxtil familiar.
L'obra bàsica de Maragall està escrita en català, però també va escriure en castellà.
El 1881 guanya la Flor Natural en els Jocs Florals de Badalona amb una poesia titulada "Dins sa cambra" (Dins de la seva habitació).
L'any 1884 es va llicenciar en Dret, iniciant a partir d'aquí una crisi entre la seva vocació literària i la pressió de l'entorn familiar que li orientada cap a una vida més convencional segons els criteris de la burgesia.
L'any 1891 es casa amb Clara Noble, amb qui va tenir 13 fills.
A partir de 1892, Maragall desenvolupa una gran activitat com a impulsor de les noves corrents de modernitat. Això es manifesta en les seves col · laboracions en les revistes protagonistes del Modernisme - l'Avenç, Catalonia i Luz -, així com en el "Diario de Barcelona" i "La veu de Catalunya". També participa en els Jocs Florals, en les Festes Modernistes que Rusiñol organitza a Sitges i en diverses prestigioses tertúlies, com la de l'Ateneu Barcelonès del que va arribar a ser president.
L'any 1894 es presenta als Jocs Florals de Barcelona amb el poema "La sardana" guanyant la Englantina. A "Poesies", que publica l'any següent, es nota la seva vessant decadència, que també es veu reflectit en els poemes que presenta a les Festes Modernistes de Sitges i que més tard va superar, en part influenciat per la vitalitat de l'obra de Nietzche .
El 1904, es presenta novament als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia ensenyar, sent proclamat Mestre en Gai Saber, a més de guanyar la Flor Natural.
La pressió del noucentisme naixent, liderat per Eugeni d'Ors, l'obliga a fer una profunda reflexió, que acabarà després de la Setmana Tràgica amb un retorn a la posició combativa que manifestava en la seva joventut. Malgrat tot, es mostra autocrític procedint a una profunda revisió de la seva obra "Tria" criticada per Ors, de la que sortirà molt millorada fins al punt de provocar la rectificació d'Ors.
Maragall s'identificava amb un nacionalisme català tradicionalista i catòlic, proper a l'ideari de la Lliga Regionalista de Catalunya ", però mai no va voler entrar en política i va rebutjar les ofertes que li van fer Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó perquè es presentés a les eleccions de diputats a talls. Aquesta tendència conservadora, ben reflectida en el seu estil literari, fa que se li classifiqui dins d'un grup d'escriptors modernistes - Víctor Català, Prudenci Bertrana, Puig i Ferrater - que situen la seva obra en ambients tradicionals i rurals.
L'any 1906 va intervenir en el Congrés de la Llengua Catalana i posteriorment va ser membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
A conseqüència de la Setmana Tràgica, va adoptar una posició critica amb la burgesia catalana, per la responsabilitat que entenia que tenia en aquells fets. Aquesta postura es manifesta en la seva última obra "seqüències".
L'any 1910 va guanyar el premi Fastenrath en els Jocs Florals de Barcelona amb "Enllà" (Més enllà). L'any 1911, l'últim de la seva vida, va publicar - com ja avancem - "seqüències" en què manifesta una exaltació vitalista amb la que torna a posicions heterodoxes, suavitzades en anteriors escrits. En aquesta obra inclou el "Cant espiritual".
El seu treball com a traductor, és molt important. Traduir a autors grecs com Homer i Píndar, autors alemanys com Goethe, Novalis, Nietzche, Schiller, Reinick i Wagner i autors francesos com Daudet i Lamartine.
Joan Maragall mor a Barcelona el 20 de desembre de l'any 1911.
Quan acaba el batxillerat i en contra del desig del seu pare, va rebutjar incorporar-se a la indústria tèxtil familiar.
L'obra bàsica de Maragall està escrita en català, però també va escriure en castellà.
El 1881 guanya la Flor Natural en els Jocs Florals de Badalona amb una poesia titulada "Dins sa cambra" (Dins de la seva habitació).
L'any 1884 es va llicenciar en Dret, iniciant a partir d'aquí una crisi entre la seva vocació literària i la pressió de l'entorn familiar que li orientada cap a una vida més convencional segons els criteris de la burgesia.
L'any 1891 es casa amb Clara Noble, amb qui va tenir 13 fills.
A partir de 1892, Maragall desenvolupa una gran activitat com a impulsor de les noves corrents de modernitat. Això es manifesta en les seves col · laboracions en les revistes protagonistes del Modernisme - l'Avenç, Catalonia i Luz -, així com en el "Diario de Barcelona" i "La veu de Catalunya". També participa en els Jocs Florals, en les Festes Modernistes que Rusiñol organitza a Sitges i en diverses prestigioses tertúlies, com la de l'Ateneu Barcelonès del que va arribar a ser president.
L'any 1894 es presenta als Jocs Florals de Barcelona amb el poema "La sardana" guanyant la Englantina. A "Poesies", que publica l'any següent, es nota la seva vessant decadència, que també es veu reflectit en els poemes que presenta a les Festes Modernistes de Sitges i que més tard va superar, en part influenciat per la vitalitat de l'obra de Nietzche .
El 1904, es presenta novament als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia ensenyar, sent proclamat Mestre en Gai Saber, a més de guanyar la Flor Natural.
La pressió del noucentisme naixent, liderat per Eugeni d'Ors, l'obliga a fer una profunda reflexió, que acabarà després de la Setmana Tràgica amb un retorn a la posició combativa que manifestava en la seva joventut. Malgrat tot, es mostra autocrític procedint a una profunda revisió de la seva obra "Tria" criticada per Ors, de la que sortirà molt millorada fins al punt de provocar la rectificació d'Ors.
Maragall s'identificava amb un nacionalisme català tradicionalista i catòlic, proper a l'ideari de la Lliga Regionalista de Catalunya ", però mai no va voler entrar en política i va rebutjar les ofertes que li van fer Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó perquè es presentés a les eleccions de diputats a talls. Aquesta tendència conservadora, ben reflectida en el seu estil literari, fa que se li classifiqui dins d'un grup d'escriptors modernistes - Víctor Català, Prudenci Bertrana, Puig i Ferrater - que situen la seva obra en ambients tradicionals i rurals.
L'any 1906 va intervenir en el Congrés de la Llengua Catalana i posteriorment va ser membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
A conseqüència de la Setmana Tràgica, va adoptar una posició critica amb la burgesia catalana, per la responsabilitat que entenia que tenia en aquells fets. Aquesta postura es manifesta en la seva última obra "seqüències".
L'any 1910 va guanyar el premi Fastenrath en els Jocs Florals de Barcelona amb "Enllà" (Més enllà). L'any 1911, l'últim de la seva vida, va publicar - com ja avancem - "seqüències" en què manifesta una exaltació vitalista amb la que torna a posicions heterodoxes, suavitzades en anteriors escrits. En aquesta obra inclou el "Cant espiritual".
El seu treball com a traductor, és molt important. Traduir a autors grecs com Homer i Píndar, autors alemanys com Goethe, Novalis, Nietzche, Schiller, Reinick i Wagner i autors francesos com Daudet i Lamartine.
Joan Maragall mor a Barcelona el 20 de desembre de l'any 1911.
divendres, 5 de desembre del 2008
Solitud
SOLITUD
El pastor li diu que el matrimoni de la
El pastor li diu que el matrimoni de la
Mila i en Maties no va bé. La Mila se'n
com una atracció quan està amb el pastor,
és a dir, que la Mila li comença a agradar
al pastor, comença a sentir un sentiment d'amor.
El pastor coneix perfectament la muntanya i com
la Mila sempre esta amb ell ultimament,
doncs li esplica historietes sobre la muntanya
i la Mila li parla de la seva infantesa.
La Mila sent que el pastor es un home
que té més seny que el seu marit, és a dir, el Matias.
El pastor es presentat com un déu omniscient,
es un déu que li diu a la Mila el que esta bé
i el que esta malament.
Al final, Gaietà cau en la temptació de l'Ànima.
Si aquest pastor "creador", "elet", davant el qual
la Mila arriba a humiliar-se "fins a la pols de la terra"
era Maragall, als últims capítols de Solitud Víctor Català,
moderna i radical, ens diu que els temps han canviat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
